I si la mort no fos una cosa per témer o per haver-hi de lluitar? I si poguéssim parlar de la mort i morir amb la mateixa naturalitat amb què parlem de néixer i viure? I si hi hagués llibertat per acceptar les limitacions de la nostra existència humana en aquesta Terra? I si fossim més lliures per abraçar allò que significa viure i morir bé?

Aquestes són les idees que en Víctor va començar a explorar després de ser diagnosticat de càncer en etapa quatre l'estiu del 2024. Fascinat inicialment pel llenguatge i la narrativa al voltant dels diagnòstics terminals en general, i del càncer en particular, es va deixar seduir pels tractaments oncològics habituals.

Però després de patir les conseqüències dels efectes secundaris d'aquest camí, va començar a llegir continguts d'aquesta web, des de recomanacions de llibres, passant per les visions relacionades amb el procés de morir. De mica en mica, en Víctor es va convèncer que la vida és molt més que la simple supervivència. Viure per viure va deixar de tenir sentit i acceptar la mort es va convertir en un acte d'honestedat amb ell mateix.

Aquestes són algunes de les seves reflexions que ens va fer arribar (volent mantenir l'anonimat) poc abans del seu trànsit, les quals agraïm de tot cor. Alhora, ens sentim honorats podent-les transcriure.

L'error de sobreviure al preu que sigui
Tot sembla normal en la quimioteràpia i fins i tot es podria visualitzar com un esdeveniment gairebé plaent. Les conseqüències són d'una altra magnitud i no tan asèptiques ni joioses.

«L'avenç constant de les intervencions mèdiques modernes, sembla haver creat el mite que totes les malalties són curables i que podem viure per sempre. Que la mort no és res més que una batalla perduda, o en altres paraules, que és un fracàs mèdic o un aprenentatge que caldrà corregir en una altra ocasió semblant.

Des de la meva experiència, tinc la sensació que hem perdut la noció de la naturalesa preciosa i fràgil de la vida, i no veiem que la nostra actitud d'humilitat i agraïment és essencial davant de qualsevol repte relacionat amb la mortalitat. Reconec que em vaig deixar practicar tres cirurgies majors amb les quals em van extreure òrgans que consideraren prescindibles. Tot seguit es va rematar amb quatre cicles de quimioteràpia.

Cada procés va ser seguit d'un llarg recorregut de postoperatoris complexos i dolorosos malgrat els potents fàrmacs que em van subministrar. A continuació, van venir sessions de quimioteràpia. Per sort van ser relativament suportables gràcies al petit consell de fer un dejuni previ a cadascuna.

Poc a poc, observant com la vida se m'esvaïa, em vaig adonar que ja no estava disposat a acceptar fàcilment la següent opció de tractament que se'm va oferir. No perquè no volgués viure, sinó perquè em vaig començar a sentir com un ratolí de laboratori. Així que vaig valorar amb cura el cost-benefici. Viure més temps, però malament i imaginant que la mort no existeix, va deixar de tenir sentit per a mi.

Vull viure! En altres paraules, vull assaborir amb tota la seva intensitat el temps restant vivint amb dolor controlat, però sense patiment ja que he acceptat que estic a la recta final, però Vivint lúcidament!

L'esperança no la dóna un tractament, sinó preparar-se per morir bé
Que la medicina faci grans avenços i s'allarguin vides pot ser una bona notícia. La qüestió de fons és que és més important viure amb presència i amb dignitat que no pas sense i allargant innecessàriament el temps.

Si haig de ser franc en aquest procés he après algunes lliçons; una d'elles que hom pot trigar molt a recuperar-se d'una cirurgia important, una altre com és d'esgotador i estressant per a la família que t'acompanya, i finalment que es triga molt a recuperar la pròpia identitat. Per això vaig considerar que l'esforç ja no tenia sentit.

Ara "Morir Bé" s'ha convertit en el meu principal objectiu i per això m'he enfocat a trobar la felicitat i el benestar en les petites coses que puc fer diàriament, encara que cada vegada siguin menys. Es cert que observo com el meu cos es deteriora, però de moment batega tan com pot. Faig tot el possible per sentir-me bé, ser feliç i continuar sent jo mateix.

M'he fet més responsable i he pres el control de les decisions que afecten a la meva realitat de salut. Així que he prioritzat la qualitat de vida, és a dir, allò que puc fer cada dia amb presència i amor, més que no pas imaginar la quantitat d'una promesa probabilística. Tot això m'ha permès dialogar amb els meus éssers estimats sobre alguns dels tabús al voltant de la mort i el morir sense embuts mentre la malaltia avança inexorablement.

Alguns diuen que sóc derrotista o negatiu, però he trobat la plena llibertat i alegria sortint de la narrativa de la “lluita” contra el càncer i que “mentre es lluita hi ha esperança”. Durant massa temps m'he amagat de la realitat de la mort i la negava, això sí que no era positiu. S'ha acabat!

No malbarato energia per lluitar sinó per viure el present amb gratitud
Aquesta imatge basada en una escena del documental “El último viaje” (2024) de Rodolfo Santa María Troncoso, simbolitzava per en Víctor el final desitjat: a casa i envoltat de tots els seus éssers estimats.

Portem la gent a l'hospital a corre-cuita i esperem que sempre tornin "millorats". Quan algú mor, sovint sempre es busca a qui culpar o es qüestiona què no s'ha fet prou i fins i tot exigim indemnitzacions. Som una societat decidida a eradicar totes les malalties, però tots morirem algun dia algun.

Potser és hora que acceptem la nostra fragilitat i acceptar que els impactes que vivim a nivell emocional provoquen anomalies en la nostra fisiologia. Som éssers biològics finits habitats per un esperit etern o una consciència que es transforma. De vegades com a humanitat neguem la immortalitat i resem a quelcom fora del nostre abast, com la medicina, una ciència d'assaig i error.

Ara em parteix el cor veure tantes persones passar els seus últims dies perseguint cures miraculoses com vaig fer jo en lloc de gaudir del miracle de la vida que encara tenen. He perdut la por a la mort, i l'atenció pal·liativa acceptada serà per frenar els dolors extrems, no pas per abandonar-me. Vull abraçar la mort despert.

No em rendeixo ni em dono per vençut; simplement no malbarato energia en una lluita inútil a canvi d'emprar la poca que em va quedant per viure el present amb gratitud, gaudint del temps, ja sigui cuidant les meves plantes, rient, caminant, llegint o simplement sent amb els meus éssers estimats i amistats.

Planificar el millor comiat
Aquesta imatge era el que va imaginar en Víctor i tal com va ser en realitat, escollint el seu ritual en família i en un lloc estimat, plantant un jove plançó d'olivera, receptor de les cendres a les arrels.

Precisament, és aquesta pau fonamentada en l'acceptació la que ens ha obert a mi i a la família a tenir converses íntimes i honestes sobre com, quan i on moriré. Em sento una persona agraïda que, mentre visc els meus darrers dies de la millor manera possible, hàgim parlat en família amb honestedat sobre la realitat de la meva mort. Crec que ara tots estem molt més ben preparats i això m'omple de goig.

El final no serà una sorpresa ni es percebrà com un fracàs, simplement serà. Sabem que la meva mort serà trista i significativa, però serà digna, a casa i ben acompanyat. Desitjaria que fos possible així per a tothom. I d'altra banda, aquest temps com a malalt terminal conscient, sense els efectes col·laterals de distracció amb promeses fútils, m'han permès planificar amb amor el ritual de comiat.

Quan érem joves amb la meva dona vam posar molta il·lusió en la cerimònia del matrimoni. Ara l'hem tornat a posar per convertir aquest comiat temporal en una cosa molt nostra. Sabíem que gairebé sempre un se'n va abans que l'altre (tret que sigui d'accident sobtat). Així que hem preparat una festa de comiat per deixar constància de l'agraïment pel que hem viscut com a família i amb les amistats. També hi ha hagut alguns alts i baixos, però sempre vam enarborar l'amor per positivar les vivències. Me'n vaig feliç després de comprendre que podem viure una vida més plena si acceptem que no viurem per sempre».

 

*Víctor va morir a l'abril 2026 envoltat de la seva família, acompanyat d'una amiga doula de la mort; després de la cremació directa, unes setmanes després, van organitzar una emotiva i bonica cerimònia per enterrar les cendres plantant una olivera en un indret estimat per la família.

Compartir :